CATALÀ: CONTE BREU
- Esteu segurs de que no
serà perillòs entrar aquí?-pregunta la Mariona, espantada.
En Xavier i l’Arnau
assenteixen amb el cap mentre contemplen la immensitat de la casa que tenen al
davant.
- Ens hem de
tranquilitzar, nomès hem d’entrar a buscar la pilota i sortir a corre-cuita.
–diu l’arnau amb un filet de veu.
- D’acord. – fan la
Mariona i en Xavier alhora, no gaire convençuts.
Quan els amics es
disposen a entrar a la casa, senten el soroll del motor d’un cotxe que es para
just davant de la casa. Els tres amics s’amaguen darrera d’un arbust que hi ha
al costat de la porta.
Del cotxe en surt una
dona de cabell blanc, ulleres rodones i un vestit llarg i negre. La dona entra
a la casa donant un cop de porta.
- Que fem ara?- pregunta
en Xavier.
- Entrem per aquella
finestra- diu l’Arnau assenyalant la finestra oberta- ens separem i busquem la
sala on ha caigut la pilota, fent molt de silenci, l’agafem i marxem corrents.
Quan algu de vosaltres la trobi que ho digui pel “walki-talki” i ens trobarem
tots rere el mateix arbust on som ara.
- D’acord, entrem. – diu
la Mariona aixecant-se.
Els tres amics entren
per la finestra i es separen per la casa.
En una estona en Xavier
troba la pilota, sota d’una taula.
Agafa el seu
“walki-talki” i diu:
- Tinc la pilota! Sortim
de la casa!
Pero no contesta ningú.
Ell surt corrent de la
casa i s’espera una bona estona, però els seus amics no apareixen…
No ho va saber mai, tot i que ho va comentar a la policía
però a la casa no hi van trobar ni la dona.
Clàudia
Per a mi, una persona de 10 anys normal i corrent, era la cosa més estanya i avorrida del món.
El presentador va anunciar:
-Avui estem reunits, estimats espectadors, per presenciar la cursa més important de l'any!
Però sabeu a qui es referia? Als insectes! Un saltamartí que parlava amb altres insectes! Formigues, escarabats, papallones,... tota la base de l'arbre era plena a vessar d'insectes. Quan vaig veure aquell espectacle, vaig flipar en colors.
A més, la cursa que començava de manera inminent no era ni més ni menys que els deu metres a pas de caragol, que, com era d'esperar, només hi participàven un munt de lentíssims caragols!
Maria
EL MALSON
-En Xavier és un nen que només li agrada anar amb nenes,
de fet, en té un munt d’amigues. Un dia, queden a la plaça del poble i es troba
que no hi són, pensa que potser és una mica
aviat i decideix esperar una estoneta més. Va passant el temps i no venen, va
al bar del costat i no hi ha ningú, se’n va cap a casa corrent i molt
preocupat. Entra i no troba ni a la mare, ni al pare, ni als seus germans ni
tan sols al seu gat. De sobte sent una veu cridant:
-Xavier, desperta!
Noelia
Microrelat
Jo vivia en una casa immensa amb llits tant grans que
hi cabíem tota la família (i encara ens sobrava espai!), una cuina gegantina i
un gran saló que, de mica en mica, anàvem explorant. L’única cosa que fallava
era el menjar que feia la mare, encara que el tragues d’un calaix ja fet, era
horrorós.
Però la història que us vull explicar, sorprèn a
qualsevol!
Vosaltres ho trobeu normal que, quan estiguis fent la
teva apreciada becaina et despertin de cop? A ningú li agrada!
Doncs començo.
No fa gaire, a les 10 i escaig d’un matí de dissabte,
com sempre jo, estava dormint tranquil·lament quan de sobte es van obrir les
portes i una mà gegant em va agafar pel les cames despertant-me i espantant-me
dient:
- Princesa Barbie, hem d’anar a la gran festa del príncep!
Elena Gallinat Rabell
La Tempesta
Comença a ploure molt poc, i estem a la muntanya.
Llavors, el cel és torna totalment negre i cau una calamarsada. Hem de corre
cap un refugi i allà esperem que acabi de pedregar.
-Quina por! -diu en Miquel
-Està tot fosc aquest refugi -diu l'Anna
Acaba de ploure sortim al carrer i podem torna a casa,
agafem les motxilles i marxem tranquils.
L'ACCIDENT
Va
ser un xoc frontal entre tres, al pas de vianants
de davant de l'escola. L'Arnau i en Ferran, van a l'hospital amb un tall al peu, tot va
ser un noi que anava amb bicicleta pel carrer.
Dídac
MICROCONTE
La Pluja
Quan plou jo em poso trist
perquè tot el que s'havia planificat ja no es pot fer, els dies de pluja per
algunes persones són divertits, la pluja serveix per a regar les plantes de tot
el món entre altres coses, però hi ha vegades que molesta una mica, jo dic; que
la pluja fa que aquells dies tan bonics, els espatlli plovent i fent que siguin
tristos sempre que no surti l'arc de Sant Martí per alegrar una mica el cel amb
un toc de color.
El
día mes pitjor
Avui anant cap a la escola em pregunta l’Aleix el que
teniem de deures. Li vaig dir que res no en teniem de deures(...)
A la classe el Ricard (uns li han de dir senyor
Ricard)ens va dir que fariem un teatre de estiu. Peró en aquell moment donat em
va elegir com a protagonista principal de la historia li vaig dir:
-Ricard jo soc mes pessim en fer teatre que mai. Diga-li al Marc potser ho fa millor
que mi.
-No ho hauras de fer tu de Sant jordi.
Per cert hi havia de fer de Sant jordi. Ja vaig tindre
mala sort de fer de Sant Jordi. Després de dos dies em vaig posar-me malalt i
la obra la va fer el Marc.
CONTE BREU,
Fa anys i panys, que en un poblet molt llunyà, hi havia
un rei i una reina que tenien una filla molt bonica que es deia Aurora. El seu
tiet tenia una enveja grandiosa i la va segrestar en una torre molt alta a les
afores del petit poblet.
Ella s’hi passava mesos
i fins i tot anys tancada allà dalt, llegint, perquè encara no s’havien
inventat els televisors, i sabeu quin era la seva història preferida:
“Rapunzel”. L’Aurora sempre somiava que un dia la vindria a buscar el seu
príncep blau.
Un any, a tothom, els va venir per disfressar-se durant
tot un dia sencer.
En Joan es va
voler disfressar de cavaller i va anar a explorar terres llunyanes, amb el seu germà,
en Jordi, que es va disfressar del Rei Artur.
Després de tres hores caminant van trobar la torre on hi
havia l’Aurora. Ella va pensar que per fi havia arribat el seu príncep blau, i
li va demana que la baixés d’aquella torre.
Llavors li va venir al cap l’escena en que la Rapunzel deixava anar la
seva melena perquè el seu príncep pogués escalar, hi ho va intentar, però el
seu cabell era massa curt.
Després li va llençar una corda perquè escalés però a ell,
en Joan, li feien por les altures. Després de mitja hora intentant resoldre-ho,
en Jordi, el germà d’en Joan, va anar al darrere de la torre per veure què hi
havia. Allà va trobar una porteta bastant petita, la va obrir, i sabeu què hi
va trobar? Doncs sí, escales per pujar-hi, amb barana i
tot. En Jordi hi va pujar, va agafar a l’Aurora a braços i van tornar cap al
poblet. Allà la mare d’en Joan i d’en Jordi la va adoptar.
Conte contat, si no és mentida, és ben veritat.
Ariadna Agustí
En Joel i el futbol
En Joel un nen, que no tenia braços li agradava molt jugar a futbol.
Quant tenia sis anys, els hi va dir els pares que volia jugar amb el Tàrrega.
L’endemà, els seus pares van anar a la oficina del club i van preguntar si el Joel podria jugar amb el Tàrrega, la senyora que hi havia a la oficina li va dir que si que omplissin una fitxa amb totes les dades i que la setmana que ve ja podia venir a l’entrenament.
Va rribar, per fi, el primer dia! El Joel estava molt nerviós.
Quan va arribar, l’entrenador li va preguntar:
- Com es que no tens braços, Joel?
En Joel es va posar a plorar i va anar corrents cap a casa. No va voler tornar-hi!
Un dia mentre estava jugant al pati de l'escola a futbol amb els seus amics, es va parar un cotxe de luxe davant de l’escola i va observar els nens com jugaven.
L’endemà a primera hora del mati van sentir una trucada.
La mare del Joel va agafar el telèfon:
-Bon dia, qui demana?
-Sóc l'entrenador del barça!
-Aaaa! Digui, digui! -va dir la mare
-Us volia preguntar si el vostre fill volia venir a jugar amb el Barça!
-Que l'ha vis jugar algun cop? -va preguntar la mare tota estranyada.
-Si!!! Ahir el vaig veure jugar a l'escola i em va semblar que seria un gran jugador!
-Ja parlaré amb el meu fill, segur que l’hi fa molta il·lusió! Demà et dono una resposta! – va dir la mare orgullosa del seu fill!
En sentir la seva mare eufòrica, en Joel es va despertar.
La mare li va explicar i en Joel, ràpidament va dir que sí.
Llavors la mare va trucar a l'entrenador i li va dir que si que en Joel estava molt entusiasmat i també li va donar les gracies.
L'entrenador va dir que vingués el dimecres a les sis de la tarda que li farien unes proves.
En Joel va superar les proves hi es convertí en un grandíssim jugador, encara que no tingues braços.
No s'ha de jutjar a una persona per les seves deficiències físiques.
Fi
Marc Garriga
QUIN TÍTOL HI POSARIES?
-Hora de sopar, Alba!
L'Alba, es va treure les ulleres de
realitat virtual i va rondinar:
-Ara que estava a punt de passar
pantalla!
-Va, que ja és tard.
L'AlBa es va asseure al llit, va prendre una petita
pastilla que li donava la mare i se la posà a la boca.
Des de l'any 2098, en què s'havien
esgotat les reserves naturals, tots els aliments que prenien els homes i les
dones eren en forma de pastilla. L'Alba mai no havia tingut ocasió de tastar
cap altra cosa que no fossin aquelles píndoles acolorides.
Mentre es ficava al llit preguntà:
-Mare, que saps què em regalarà el pare?
El pare de l'Alba era un gran
inventor, i li havia dit que pel seu aniversari, que era just l'endemà, li
deixaria estrenar el seu nou invent.
-Això no t'ho puc dir, és una sorpresa...
Li va respondre la mare, mentre sortia
de l'habitació.
En Xispa (el seu robot particular)
li explicava el conte de la caputxeta biònica, però ella no l'escoltava,
nerviosa com estava esperant el seu regal.
L'endemà, el pare la va dur amb ell en el seu cotxe flotant fins al taller.
Al mig de la sala hi havia un llençol amb una cinta de regal.
-Va, destapa'l!
L'Alba s'hi acostà, estirà el llençol i deixà al descobert una espècie de
tub transparent.
Amb el front arrugat va preguntar:
-I això què és?
-És una màquina del temps, ahir mateix vaig fer-hi els últims retocs, seràs
la primera persona en provar-la, què et sembla?
L'Alba, al començament, es va sentir una mica decebuda; esperava un joc de
la "play 22" o un robot-mainadera d'última generació... Però va
intentar dissimular:
-I com funciona?
-Ja veuràs- La va prendre en braços i la va posar dins del tub- Ara
escollirem un any i un lloc, no pot ser gaire lluny, i tampoc es pot anar al
futur, perquè no sabem què passarà i no és segur. He mirat a l'enciclopèdia
virtual i he vist que aquí hi feien una festa molt important, "la fira del
teatre" en deien. Hi vols anar?
-D'acord.
Va contestar l'Alba sense gaire convicció.
El pare va prémer un munt de botons i va accionar una palanca.
l'Alba es va espantar una mica en veure que el seu pare, i tot el taller es
tornava borrós. Des sobte es trobà al mig d'un parc, a dalt d'un turó. Es
va quedar meravellada, els arbres eren de veritat, no de plàstic com els
que coneixia. El cel era més blau, i l'aire perfumat. Va veure una riuada de
gent i la va seguir. Va veure alguns homes i dones que feien voleiar cèrcols, i
saltaven i feien cabrioles. Una mica més enllà uns que anaven vestits de colors
virolats la van fer riure d'allò més... Va anar voltant d'espectacle en
espectacle, bocabadada. No havia vist mai a persones reals fent teatre, al seu
temps tot ho feien els robots. Just quan més bé s'ho passava escoltant uns
músics, es va marejar una mica i es tornà a trobar dins del tub.
- T`ha agradat?
Li va preguntar el pare.
-Sí, moltíssim! Però per què m'has
fet tornar? Va, pare; torna-m'hi a dur!
-D'acord, però al mateix lloc no pot
ser, s'ha de carregar una altra vegada el trajecte a l'ordinador i estarà dies.
N' haurem de triar un altre. Mira, a Agramunt també feien una fira molt
important, "la fira del torró i de la xocolata a la pedra" en deien.
-Torró? Xocolata?...Què són aquestes
coses?
-Millor que ho vegis per tu mateixa.
Tot seguit l'envià a Agramunt, al
dia 12 d'octubre de l'any 2015.
Allà l'Alba va poder tastar els
torrons de mel i avellana, i també va beure una tassa de xocolata desfeta. Mai
s'hauria imaginat que el menjar pogués ser tant bo. Allò si que era deliciós i
no les pastilletes de la mare!
Una altra vegada, quan més gaudia
menjant una llesca de pa amb xocolata, el pare la va fer tornar.
-Nooo! Va pare, no siguis aixafaguitarres!
-Ho sento, però no t'hi puc deixar més estona.
-Jo vull menjar el que menjaven els nostres avantpassats!
- Això no pot ser, el pa, per exemple, es feia amb un cereal; el blat, que
ara ja no existeix.
-I com el podem fabricar?
Va preguntar il·lusionada l'Alba.
-El blat no es fabrica, s'ha de plantar, però ja no queden llavors.
-Doncs jo en vull menjar!
I creuà els braços davant del pit tota enfadada.
-Calla, tinc una idea! He vist a l'ordinador que a un poble anomenat
Anglesola feien una festa en la que ensenyaven coses que et podrien servir, a
veure si me'n recordo... Sí "la festa del segar i del batre" es deia.
L'Alba, impacient, es tornà col·locar dins el tub
-Va corre, porta-m'hi!
Viatjà a La Fuliola i va aprendre tot el que s'havia de saber sobre el blat
i el pa, quan tornà s'emportà unes llavors amb ella.
Des d'aquell dia que no parà de
viatjar per aprendre coses del passat; va anar a la festa de la verema i del vi
de Verdú, i va aprendre a fer vi, i a molts altres llocs.
L'Alba va anar creixent i, gràcies als
seus viatges al passat, es convertí en una gran investigadora i tothom va poder
tornar a menjar de veritat, i també es van recuperar moltes costums i
tradicions que s'havien perdut en el temps... I també fou una gran actriu del
primer grup de teatre d'humans que es va crear.
EL SOMNI DEL FUTUR.
L’alba
acabava de veure una pel·lícula del futur, i ara estava dormint .
Era
l’any 2199 i al món es menjaven pastilles, hi havia tot de robots que feien
totes les feines i els humans feien molt els mandrosos.
Va
arribar la nit de Sant Joan i tothom tirava petars que els havien fet els
robots i la gent s’ho passava molt bé,però una nena que es deia Antonia no,
llavors va vindre un nen i li va dir perquè no estava contenta i ella deia que
volia que tornes la fira del torro d’ Agramunt perquè havia llegit un llibre
dels seus iaios on menjaven una deliciosa recepta (els torrons).
-Alba
aixecat que has d’anar a l’escola -li deia la mare.
-Deixa’m
dormir una mica més –deia la nena.
Quan
l’Alba es va aixecar li va explicar el somni que havia tingut a la seva mare,
la mare va dir que això era tot mentida que a l’any 2199 no passarien aquestes
coses.
Marc Garriga
FI
CONTE DEL FUTUR
Plantejament: En el any 3015 un cientific boig va inventar una maquina del
temps que funcionava pero just en el moment d'anar a enxufar la maquina del
temps el cientific és mor d'un cop d'electricitat.
Nus: Al cap de 2 dies dos nens van entrar al laboratori, al entar
alla dins van veure aquell cientific mor i van trucar a emergencies, els
policies van culpar al dos nens
Desenllaç: Els dos nens estaven molt espantats perque els policies havien
trucat als seus pares, al final van dir que s'ho creien que no havien fet res i
tot va seguir més o menys bé
Les tradicions són realment importants
Quan les tradicions ja s’havien perdut, la gent menjava pastilles en comptes de menjar i gairebé tota la natura era artificial, de les festes populars se n’encarregaven els robots: robots que feien teatre, robots que bla, bla, bla… En resum, la gent no tenia gaire cultura.
Un dia, una nena que caminava per Sant Eloi, anava pensant en un llibre que va trobar a les golfes dels seus avis. Segons el llibre, abans la gent no menjava pastilles, sino que menjaven una cosa anomenada “aliments”. També hi posava, que abans feien festes en alguns dies de l’any, i que no hi havia robots que els ajudessin en les feines diàries.
Com que la nena anava caminant despistada, va relliscar amb l’herba artificial, que estava molla de la pluja del dia abans. Va caure en un clot molt profund i molt amagat entre uns arbustos també artificials. Quan es pensaba que havia arribat al final, va veure que alló no era un forat, sinó un portal-transportador. El va travessar, però no sabia on era. Va ser llavors quan es va fixar en que havia arribat al passat. Com que havia llegit aquell llibre dels seus avis, va reconeixer els cotxes i les motos, els gelats i les patates fregides…
Anava caminant per la petita ciutat de Tàrrega i, de tant en tant, veia un munt de persones disposades en rotllana, però totes molt juntes. No sabia que feien, fins que ho va preguntar a un home (que la va mirar d’una manera extranya) i li va dir:
-Caram, que no ho saps que aquest cap de semana es celebra la fira del teatre? << Quèeeeeee? >> Es va preguntar la nena. Al futur la fira del teatre es celebrava en luxosos TEATRES, i no al carrer!
-Caram, que no ho saps que aquest cap de semana es celebra la fira del teatre? << Quèeeeeee? >> Es va preguntar la nena. Al futur la fira del teatre es celebrava en luxosos TEATRES, i no al carrer!
Va ser llavors quan es va adonar que la gent del futur tenia molt poca cultura i molt poc interés per les tradicions de Tàrrega, la seva petita i alhora gran ciutat.
Va tornar a Sant Eloi, al mateix lloc on havia caigut, però no va trovar cap portal. Va estar hores i hores passejant pel petit turó buscant el portal però res. Al final, cansada de tant caminar, va decidir quedar-se i, asegurar-se que, mentre ella visqués, no es perdria cap de les tradicions de la comarca de l’Urgell. Van passar els anys i, quan van arribar a l’any 2122 (l’any del qual la nena havia vingut), hi havia cotxes flotants i edificis de 50 pisos, però no hi havia robots i la gent ja no menjava pastilles, sinó menjar de veritat. A més a més, també hi havia arbres i plantes naturals, i Sant Eloi s’havia transformat en un espai protegit. La gent era molt m´és feliç!
Aquesta
historia es situa en el futur, on els homes i les
dones no treballen, tampoc fan les feines de la casa, com rentar els plats, la
roba... Sabeu qui fa tot això? -va dir la mestra mentre llegia el conte. Però
l’Arnau, va alçar la ma i va dir que aquestes feines les feien els robots. Tota
la classe de seguit va començar a riure, aleshores la mestra els va fer callar
i va dir que tenia raó i que era veritat el que havia dit l’Arnau. Es van
quedar totalment callats, excepte la Mireia que era “l’espavilada de la
classe”, va continuar rient i va dir que era impossible. La mestra no li va fer
cas i va continuar llegint. Doncs efectivament, els robots. Van perdre les
festes tradicionals, els costums, els menjars tradicionals... I a més a més, es menjaven una
pastilla pel mati i ja estaven tips, no necessitaven res més. Fins que un dia,
va arribar una parella dels EEUU i es van quedar estranyíssims, al veure la
manera de viure que tenien a Espanya, el mateix pensaven els espanyols d’ells. Va
passar un temps i es van adonar de que la forma de viure de la parella era molt
millor que la seva i van pensar que havien de recuperar tot allò que van perdre
i, efectivament ho van aconseguir. Van estar molt agraïts a la parella perquè
gràcies a ells es van donar compte de que havien de començar a celebrar les
festes tradicionals etc. La parella van marxar cap al seu país molt contents de
haver fet un gran favor a aquella gent. I així acaba el conte – va dir la
mestra. Just després d’acabar el conte va sonar el timbre del pati. Els nens
que s’havien rigut de l’Arnau ràpidament van anar a demanar-li perdó. Ell va
acceptar les disculpes i van sortir al pati a jugar tots junts.
FI
NOELIA
SECO
La història
passa en el futur.
L’any 2122, hi havia una noia molt bonica, que es deia
Blanca. Li va passar el dia tot corrent, anant al col·legi,a classes de ball,
fer els deures del cap de setmana... I
quan va arribar l’hora de sopar, ella va menja entrepà de formatge. En ser al
llit es va posar a llegir un conte meravellós que li agradava molt i totes les
nits se’l llegia, en anar a dormir només
pensava que demà aniria a la fira del teatre. Al final es va adormir i somiava
que a la fira del teatre ja no ho representaven les persones, sinó els robots
perquè així les persones no es cansarien,...
L’endemà ja havia
arribat, en somiar aquella cosa no s’ho
podia creure, la Blanca volia saber si
tot allò era veritat. Ella es pensava que com que era un somni no podia ser
realitat. La Blanca va esmorzar ràpidament, es va posar la roba i tot d’una, va
sortir corrent per saber si allò era veritat. Va anar a la plaçar major i allà
feien una obra titulada: “les bestieses
dels pallassos”, era de riure. Ella va
veure que eren robots i es va posar... No s’ho podia creure. Ella volia
persones no robots, perquè les persones fan més riure que els robots. Llavors
va sortir allà al davant i va dir això no pot ser que ho facin uns animals molt
bé, però uns robots no! Es va enfadar, i va dir sempre ho han fet les persones,
i ara uns robots? Però que us penseu ! Els robots porten problemes,hee... Ho
sigui que a partir d’ara no es fara res amb robots, sinó les persones. I a
partir d’aquell dia tot ho van fer les persones.
 |
Marta Pijuna Saiz
Un regal sorprenent
-Què vols per
sopar avui, Alba?
L'Alba, encara
amb les ulleres de realitat virtual posades va dir:
-Macarrons, mare!
Tot seguit la
mare va entrar a l'habitació portant una petita capseta.
-Va, deixa de jugar,
pren-te el sopar i a dormir.
-Ala, mare! Estava
a punt de passar-me la pantalla!
Remugant l'Alba
es va asseure al llit, va prendre una petita pastilla que la mare havia tret de
la capseta i se la posà a la boca.
Des de l'any 2098,
en què s'havien esgotat les reserves naturals de tot el món, tots els aliments
que prenien els homes i les dones eren en forma de pastilla. L'Alba havia
nascut el 2129, i per això no havia tingut ocasió de tastar cap altra cosa que
no fossin aquelles píndoles acolorides.
-Vinga, ara a
dormir!
La mare li donà
un petó al front, picà amb les mans i els llums s'esmorteïren deixant
l'habitació a la penombra.
-Mare, diga'm què
em regalarà el pare demà, va! no li diré que m'ho has xivatat.
El pare de l'Alba
era un gran inventor, i li havia dit que pel seu aniversari, que era just
l'endemà, li deixaria estrenar el seu nou invent.
-No, això no t'ho
puc dir, però el que sí que et puc assegurar és que t'agradarà molt.
Li va respondre
la mare, i va sortir de l'habitació.
En Xispa (el seu
robot particular) li explicava el conte de la caputxeta biònica, però ella no
l'escoltava, nerviosa com estava esperant el seu regal.
L'endemà, el pare
la va dur amb ell en el seu cotxe flotant fins al taller. Al mig de la sala hi
havia un llençol amb una cinta de regal.
-Va, destapa'l,
és el tu regal.
L'Alba s'hi
acostà, estirà el llençol i deixà al descobert una espècie de tub transparent.
Amb el front
arrugat va preguntar:
-I això què és?
per a què serveix?
-És una màquina
del temps, ahir mateix vaig fer-hi els últims retocs, i tu serà la primera
persona en provar-la, què et sembla?
L'Alba, al
començament, es va sentir una mica decepcionada; esperava un joc de la "play
3000" o un robot-mainadera d'última generació...
Però va intentar
dissimular i li va fer una rialla al pare:
-I com funciona,
això?
Mira, ja veuràs-
La va prendre en braços i la va posar a dins del tub- Ara escollirem un any i
un lloc, no pot ser gaire lluny, només pot ser a 20 kilòmetres de distància, i
tampoc es pot anar al futur, perquè no sabem què passarà, i no és segur. Mira,
he mirat a l'enciclopèdia virtual i he vist que aquí hi feien una festa molt
important, "la fira del teatre" en deien. Es veu que la gent s'ho
passava molt bé. Hi vos anar?
-D'acord.
Va contestar
l'Alba sense gaire convicció.
El pare va tora
un munt de botons, va fer rodar uns engranatges i va pitjar una palanca.
l'Alba es va
espantar una mica en veure que el seu pare, i tot el taller es tornava borrós.
Al cap d'un moment es va trobar al mig d'un parc, a dalt d'un turó. Es va
quedar meravellada, els arbres eren de
veritat, no de plàstic com els que coneixia. El cel era més blau, i l'aire feia
una olor de flors. Amb els ulls oberts com a taronges, va anar baixant pel camí.
Va veure una riuada de gent i la va seguir. Va començar a veure gent que feien
voleiar cèrcols cremant, i saltaven i feien cabrioles. Una mica més enllà uns
que anaven vestits de colors virolats la van fer riure d'allò més... Va anar
voltant d'espectacle en espectacle completament meravellada. Al seu temps, els
que feien teatre eren els robots, no les persones! Però ara ella es moria de
ganes de fer teatre, també. Just quan més bé s'ho passava escoltant uns músics,
es va marejar una mica i es tornà a trobar dins del tub transparent.
-Què? T`ha
agradat?
Li va preguntar
el pare.
-Sí, sí,
moltíssim! Però per què m'has fet tornar? Va, pare; torna-m'hi a dur, sisplau!
-D'acord, però al
mateix lloc no pot ser, ara n'haurem de triar un altre. s'ha de tornar a
carregar el trajecte a l'ordinador i estarà dies. Mira, a Agramunt també feien
una fira molt important, la fira del torró i de la xocolata a la pedra en
deien.
-Torró? Xocolata?...què
són aquestes coses?
-Millor que ho vegis
per tu mateixa.
La va fer tornar
a entrar al tub i l'envià a Agramunt, al dia 12 d0ctubre de l'any 2015.
Una vegada allà,
l'Alba va poder tastar els torrons de mel i avellana, i també va beure una
tassa de xocolata desfeta. Mai s'hauria imaginat que el menjar pogués ser tant
bo. Allò si que era deliciós i no les pastilletes de la mare!
Una altra vegada,
quan més gaudia menjant una llesca de pa amb xocolata, el pare la va fer
tornar.
-Nooo! va pare,
no siguis aixafaguitarres!
-Ho sento, però
no t'hi puc deixar més estona.
-Jo vull menjar
el que menjaven els nostres avantpassat!
Això no pot ser,
el pa, per exemple, es feia amb un cereal; el blat, que ara ja no existeix.
-I com el podem fabricar?
Va preguntar
il·lusionada l'Alba. El pare es posà a riure i digué:
-El blat no es
fabrica, s'ha de plantar, però ja no queden llavors.
-Doncs jo en vull
menjar!
I creuà els
braços davant del pit tota enfadada.
-Calla, tinc una
idea! He vist a l'ordinador que a un poble anomenat Anglesola fein una festa en
la que ensenyaven coses que et podrien servir, a veure si me'n recordo.. Sí
"la festa del segar i del batre" es deia.
L'Alba,
impacient, es tornà col·locar dins el tub
-Va corre,
porta-m'hi!
I va anar a
Anglesola i va aprendre tot el que s'havia de saber sobre el blat i el pa, quan
tornà s'emportà unes llavors amb ella.
Des d'aquell dia
que no parà de viatjar per aprendre coses del passat; va anar a la festa de la
verema i del vi de Verdú, i va aprendre a fer vi, i a molts altres llocs.
L'Alba va anar creixent
i es convertí en una gran investigadora, gràcies als seus viatges al passat, es
va poder tornar a menjar de veritat, i també es van recuperar moltes costums i
tradicions que s'havien perdut en el temps... i també fou una gran actriu del
primer grup de teatre d'humans que es va crear.
La bicicleta màgica
Em dic Guantxo, molts de vosaltres sabeu qui sóc perquè tinc un capgròs que em representa, del que estic molt orgullós. En agraïment a l’estima que m’han demostrat la gent de Tàrrega, us explicaré un secret que només la Rosalia i jo sabem, crec que us agradarà molt:
Doncs resulta que un dia vaig dur la meva
bicicleta al taller perquè feia temps que la cadena anava molt dura i
s’encallava sovint. La Rosalia va provar d’arreglar-la de totes les maneres
possible, però no se’n sortia. Com a últim recurs, va anar a buscar un pot
d’oli que el seu pare li va ensenyar quan era petita, tot dient-li que el
guardés bé perquè era màgic. La Rosalia va pensar que això de “màgic” volia dir
que era millor que els altres olis, i fins aquell dia se n’avia oblidat. Va
agafar el pot, li va treure la pols i en va escampar un bon raig a la cadena.
Quan vaig pujar a la bicicleta i vaig començar a pedalar, tot al meu voltant es
va tornar borrós. Em vaig espantar, i quan vaig parar de pedalar, vaig veure
que no m’havia mogut de lloc... però que havia viatjat cent anys enrere!
Vaig començar a voltar pel poble, em feia
gràcia veure com anava vestida la gent, i com havia canviat tot. Al cap d’una
estona vaig sentir un gran xivarri, m’hi vaig acostar i vaig veure que era la
gent dels barris del Carme i de la Mercè que s’escridassaven els uns als altres..
El dos barris s’esbarallaven perquè cadascú
deia que tenia els millors gegants i els millors balls de gegants. Al cap de
poc fins i tot es llençaven tomates i enciams.
Em vaig posar entre els dos grups i vaig
aixecar els braços. En veure’m vestit d’aquella manera tan estranya per a ells,
i amb el meu barret, van fer silenci.
Els vaig explicar que venia del futur, i que
en els temps que havien de venir, els dos barris conviurien pacíficament, i que
tots dos tindrien un bon nombre de gegants i capgrossos molt bonics. Em sembla
que no em van creure, perquè es van posar a riure, però ja no s’esbatussaven.
Algú, assenyalant-me, va dir:
-Mireu quin tararot que hi ha aquí!
(es veu que ser un tararot vol dir ser un
esvalotat)
Llavors els vaig proposar fer un sopar tots
junts. Tothom hi va estar d’acord. Va ser una festassa de por: amb la matança
del porc, menjant cansalada, llonganissa i pa amb tomàquet, fent ballar com mai
a tots els gegants i capgrossos...
Em vaig fer molt amic d’un noi, li deien el
Miquel del Bitxo. Feia uns gegants i uns capgrossos com mai n’heu vist de més
ben fets. Li vaig dir a veure si en feia un amb la meva cara, va riure i em va dir:
-Potser algun dia, Guantxo, potser algun dia...
I des
de llavors han celebrat aquesta festa cada any.
Jo vaig tornar amb la meva bicicleta a l’actualitat,
explicava la meva aventura a tothom, però ningú em volia creure. Un dia vaig
intentar tornar a viatjar en el temps, però l’efecte de l’oli màgic havia
desaparegut, i la Rosalia ja no en tenia més.
Aquesta és la història fantàstica de la meva
bicicleta màgica, i dels gegants i capgrossos dels barris del Carme i de la
Mercé.... i meva, és clar!
Us ho creieu, oi?
Sant Jordi: El llibre
Plantejament: El Drac te enveja de que el noi i la noia estiguin enamorats.
Plantejament: El Drac te enveja de que el noi i la noia estiguin enamorats.
Nus: El Drac es menja a la princesa.
Desenllaç: Quan el noi la va a salvar i la treu de la panxa, ella surt amb un llibre, que portava escrit, un poema d’amor per a ell.
Gina Vall-llaura.
Gina Vall-llaura.
Benvingut lector, aquesta és una historia que va passar fa molts i molts anys quan Tàrrega era una ciutat poc poblada: on hi havia un pastisser anomenat Pio que era molt envejós, un rei i una reina amables que sempre estaven ajudant la seva filla Rosalia: la princesa,un cavaller anomenat Guantxo i el seu escuder anomenat Guixanet.
Un dia l’envejós d’en Pio va segrestar la princesa Rosalia i va idear un pla per venjar-se d’en Guantxo, mentrestant a la ciutat el rei i la reina estaven molt preocupats i van demanar al seu millor cavaller que l’anés a rescatar.
El cavaller i el seu escuder van anar a Sant Eloi on era l’amagatall d’en Pio van haver de superar unes quantes proves, m’entres jo els estava observant des de l’ermita, i van fer un duel a (pedra, paper, tisora) i va guanyar en Pio, però m’entres estava fent el duel en Guixanet va agafar la princesa Rosalia i se l’ha va emportar al pati on hi havia un castell dels reis. El rei i la reina és van ficar molt contents però desgraciadament en Guantxo no va tornar mai mes i no se sap que se’n va fer.
I se’n va fer un capgròs per recordar aquell heroi.
ANGEL GUIMERA(ROGER, DAVID I MARC)
CONTE DE SANT JORDI
PLANTEJAMENT :
La princesa volia una llaminadura i el drac també, però només n'hi havia una.
NUS :
El drac crema a Sant Jordi. La princesa recull les cendres i el reconstrueix amb màgia. Aquest mata al drac i es menja la llaminadura.
DESENLLAÇ :
La princesa compra la llaminadura al Mercadona perquè Sant Jordi s'ha menjat la de la Xurreria.
Sílvia, Maria i Marta
6é B
2014-15
Conte
Plantejament:
Hi havia una vegada fa molts i molts anys en un poblet anomenat Tàrrega, de la comarca de l’Urgell, un drac que cada any cremava les collites. Els habitants de Tàrrega van decidir que cada li portarien menjar.
Nus:
Aviat es van acabar tots els animals de Tàrrega i de l’Urgell i van decidir que cada dia farien un sorteig per decidir a qui es menjaria el drac el dia seguent. Al principi tot anava bé fins que un dia va tocar la filla del rei i tothom estava molt preucupat, ja que era filla única.
El dia seguent, al matí els soldats van potar la filla del rei al davant la cova del drac.
Desenllas:
Just quan el drac es va anar a menjar la princesa va apareixer el cavaller Sant Jordi amb una llança de dos metres de llarg i li va clavar al mig del pit al drac. de la sang del drac en va sortir un roser amb unes flors mlt vermelles, el cavaller Sant Jordi en va collir una i li va donar a la princesa però va haver de marxar per arreglar tots els altres problemes de Catalunya.
CONTE DE SANT JORDI
Plantejament: El conte comença amb la típica història de Sant Jordi. La mestra acaba d'explicar el conte i proposa fer-ne una obra de teatre.
Nus: La obra és a punt de començar, però els falta en Jan, que és qui representa el personatge de Sant Jordi.
Desenllaç: Quan el troben amagat a sota d'una taula els diu que té por d'equivocar-se i que tots es riguin d'ell. Desprès que els seus amics l'animin, surt a l'escenari. L'obra ha sigut un èxit!
Clàudia Tarragó García
CONTE DE SANT JORDI
Personatges:
Sant Jordi
Barbie (princessa)
Homer Simpson (drag)
Ken
Plantejament:
Fa 200 anys a Tàrrega la princessa Barbie tenia molta por perquè un drag anomenat Homer Simpson estava destruint les cases del poble.
Nus:
A La ciutat arriba un caballer molt noble que intenta matar al drag amb la seva espasa.
Quan el caballer aconsegueix matar el drag Homer Simpson la prinsessa mira el drag mort i veu què de dins de la panxa del drag surt un noi molt ben plantat i s’enamora d’ell.
Desenllaç:
Sant Jordi s’enfada perquè ell ha matat el drag i es casa amb la seva germana Ventafocs.
Núria Rodríguez Nayelis Santos
6è-B curs 2014-2015
Plantejament:
A l’any 2122 hi havia una noia molt bonica que viatjava amb el seu cotxe flotant per Barcilonia, quan va entrar una nau espacial on a dins hi havia una criatura terrible: “un follet”.
Nus:
El follet volia portar la noia al seu paradís:” Vila Terra”. De cop va entrar a la ciutat un noi molt ben plantat que portava un Iphone 650 preparat per acabar amb el follet.
Desenllaç:
Després de matar-lo, la noia va descobrir que ell era de la secreta i perquè recordessin aquell preciós dia ell li va donar una rosa i ella un Ibook 5000.
ARIADNA
Plantejament: Fa molts anys en un poble molt llunyà vivia un drac però no un drac qualsevol un drac Multicolor
Nus: Que cada cop que el drac estava trist anava perden els colors va arribar un dia que el drac es va quedar sense colors
Desenllaç: UN nen que es deia Joan va veure el drac plorant i li va preguntar que li passava el drac li va dir que ja ningú no volia jugar amb ell i en Joan Va dir si volia ser el seu amic
Lara
EL MATRIMONI
PLANTEJAMENT: Hi havia una vegada una princesa i un noi, anomenat Sant Jordi, que vivien en un Castell. Havia un drac que estava gelós perquè li agradava la princesa.
NUS: Un dia Sant Jordi, es va enfadar i va aconseguir matar al drac.
DESENLLAÇ: La princesa al veure el que havia fet el seu novio, es va posar molt contenta i va fer una cosa que portava molt temps intentar de fer-ho, li va demanar matrimoni. Ell ràpidament va dir que sí.
FI
Noelia
La picabaralla
de dos barris de Tàrrega
Hola, sóc el capgròs d’en Guantxo, i
ara us explicaré una història sobre un
fet extraordinari que he anat sentint, generació rere generació:
Hi havia una vegada, a finals del
segle XIX, un barri anomenat del Carme que es va assabentar que en “Miquel del
Bitxo” i el seu company en “Tonet del Xoqueta”, dos membres del barri de la Mercè, anaven a
Barcelona en busca de noves idees per als seus gegants.
Els del barri del Carme, envejosos,
van recórrer mig món i, tornant cap a Tàrrega, van tenir una idea per als nous
gegants. Quan ja ho tenien tot enllestit, van veure que necessitaven dues
persones per subjectar cada gegant, però igualment els van voler inaugurar en
la següent festa major del barri, que era ja molt aviat.
Els dos barris estaven molt
neguitosos, uns, per si sortiria bé la presentació en públic dels seus dos
gegants, i els altres, els del barri de la Mercè, per veure com se’n sortirien
els seus rivals.
La picabaralla de dos barris de
Tàrrega!!!Al primer gegant l’aguantaven dos nois del barri del Carme, però per
dur al segon, no tenien a ningú. Finalment es va presentar una noia molt
bonica, encara que tota sola no podia amb el gegant. Els del barri de la Mercè
es petaven de riure, però un noi va fer el cor fort i es va fer passar per
habitant del barri del Carme per no ser reconegut entre els seus veïns. Ho va
fer per poder ajudar a aquella noia tant bonica, que només veure-la se’n va
quedar enamorat. La noia també es va enamorar d’aquell noi tan ben plantat.
Un dia, el 23 d’abril, si no recordo
malament, ella va dir al seu pare si podia anar a veure al noi que tan
amablement l’havia ajudat. El seu pare
li va dir que sí, però que a l’hora de dinar la volia a casa.
Quan se’n va anar, el va buscar per
tot arreu, però no el va veure enlloc. Finalment va tenir una sospita: I si
aquell noi, que ella havia conegut i que trobava tan interessant, era de
l’altre barri? Així doncs, solament i havia una sortida: Entrar d’incògnit al
barri de la Mercè. De sobte, va veure com sortia d’una de les cases una senyora
amb el berenar a la mà. No sabia per què, però no podia deixar de mirar-la. Què
era el que acabava de descobrir? Per què li havia d’haver passat a ella? No era
just, aquella senyora era la mare del seu estimat. En veure tot allò les
llàgrimes van començar a caure dels seus ulls. Era un amor que mai podria
existir. Una noia del Carme amb un noi de la Mercè, mai podria ser acceptat. Va
començar a córrer. Volia sortir d’aquell lloc que li havia provocat tant de
mal. Va aturar-se per fer una última ullada, però quina va ser la seva
sorpresa? Ell era darrera, volia demanar-li perdó per no haver estat prou
valent, per dir-li tota la veritat.
Els dos nois es van abraçar i van
confessar-se els seus sentiments. Solament hi havia una solució, sortir
d’amagat. Amb el temps van demostrar a tothom que la gent dels dos barris no
tenien res de diferent.
A la fi, tot es va calmar, aquells
dos barris van haver d’ aprendre a conviure entre ells i tot gràcies a aquesta
parella d’enamorats.
Tal
va ser l’agraïment d’aquest barris que en el seu honor van crear la nit del
Tararot. Una nit de festa, germanor i molt de soroll, amb música i petards.
La
veritat és que no sé si es certa o no aquesta historia, però aquest dos barris
a hores d’ara segueixen units. I si algú ho posa en dubte només han de mirar la
cara que fan els veïns d’aquests dos barris quan es veuen.
Canvi de tradicions
Era el 2008. Aquesta història comença el 2008, quan em
van crear a mi i a els primers gegants del barri de la Mercé i del Carme. Bé,
doncs us faig cinc cèntims de la situació: el barri de la Mercé i el barri del
Carme, eren dos barris coneguts per la seva rivalitat, i és que cada un volia
fer la millor festa. Si uns tenien allò, els altres també ho volien; si els
altres tenien allò altre, els uns volien el mateix, i així sempre.
Doncs bé, com que sempre s'esgratinyaven, no
sabien que si unien les seves festes tindrien una festa millor i més
divertida. Però noooo! Eren una mica tossuts, ells!
Els del barri de la Mercé, per la seva banda,
organitzaven festes amb grans tronades amb els petards més grossos al principi
i final, però com que la majoria de vegades els trons fallaven, els del barri
del Carme, que anaven a la festa, per burlar-se’n, els deien els “pegots”.
En canvi, els del barri del Carme celebraven una
festa més tranquil·la, amb el ball de bastonets i altres elements folklòrics.
Però també tenien el seu malnom: els “bogaders”, que ve de l’hàbit que tenien
de penjar llençols decorats a la part inferior de les façanes de les cases.
Una bon dia, els pegots van començar a organitzar
la seva festa, però no sabien que uns quants joves bogaders els estaven
espiant, ja que volien saber si tenien alguna novetat amb la intenció de
prendre’ls la idea o sabotejar-los la festa. El mateix passava amb la festa
dels bogaders, quan estaven organitzant-la, no sabien que uns quants
joves pegots els estaven espiant, doncs volien saber si tenien alguna novetat
amb el mateix objectiu de prendre’ls la idea o sabotejar-los la festa.
Els del barri del Carme preparaven la seva festa i cosien
i adornaven llençols, practicaven el ball de Bastonets i feien ballar els
gegants. I els del barri de la Mercé, també enllestien els últims detalls de la
festa: feien ballar l’home de la barra i els gegants i practicaven el ball
d’arquets.
Quan els joves espietes van tornar als seus respectius carrers,
van anunciar als seus convilatans les
novetats del barri rival que havien vist i, com que a tots els va semblar
millor que el que feien ells mateixos, van copiar les activitats de l’altre
barri i van començar a fer els preparatius de tot el que havia pensat el barri
contrari.
Quan ja van haver acabat, començaren a muntar la festa,
que era al dia següent.
L’endemà al matí, cada barri inaugurà la seva festa que
era feta amb les tradicions i costums del barri rival. Els joves bogaders que
havien anat a espiar els pegots, van anar a veure com de desastrosa n’era la
seva festa, la del barri de la Mercé, però quan van arribar, es trobaren una
sorpresa: els senyors ‘’Mr. Pega’’ els havien copiat al festa del barri del
Carme! Els bogaders no s’ho podien creure. Veien llençols decorats a les cases,
nens jovenets i adults ballant el Ball de Bastonets i veien... veien... veien,
els seus Gegants!
Els joves pegots, al seu torn, que havien anat a
espiar els bogaders, van anar a veure com de desastrosa n’era la seva festa, la
del barri del Carme, però quan van arribar, es trobaren amb una sorpresa: els
senyors ‘’Mr.bugada’’els havien copiat la festa del barri de la Mercé! Com
podia ser? Els pegots no s’ho podien creure. Veien l’home de la barra, nens
jovenets i adults ballant el Ball d’Arquets i veien... veien... veien, els seus
Gegants!
Aquell dia, tant els bogaders com els pegots van
aprendre que si tots estiguessin units i fossin amics, gaudirien més de les
seves festes.
Bé, voleu saber com acaba tota aquesta història? Doncs
molt fàcil: Tots van ser amics i van ser feliços per sempre més...!
És broma! Per celebrar que s’havien fet amics i que ja
havien entès que entre tots ens podem ajudar, van organitzar una altra festa,
la Nit del Tararot!
I això que us he explicat, nens i nenes, que ho creieu?
Potser és mentida! Però potser és veritat!
Hola, sóc el cap-gros d’en Guantxo, i
ara us explicaré una història sobre un fet extraordinari que he anat sentint, generació rere generació:
Hi havia una vegada, a finals del
segle XIX, un barri anomenat del Carme que es va assabentar que en “Miquel del
Bitxo” i el seu company en “Tonet del Xoqueta”, dos membres del barri de la Mercè, anaven a
Barcelona en busca de noves idees per als seus gegants.
Els del barri del Carme, envejosos,
van recórrer mig món i, tornant cap a Tàrrega, van tenir una idea per als nous
gegants. Quan ja ho tenien tot enllestit, van veure que necessitaven dues
persones per subjectar cada gegant, però igualment ho van voler inaugurar en la
següent festa major del barri, que era ja molt aviat.
Els dos barris estaven molt neguitosos, uns, per si sortiria bé la presentació en públic dels seus dos gegants, i els
altres, els del barri de la Mercè, per veure com se’n sortirien els seus rivals.
Al primer gegant l’aguantaven dos nois
del barri del Carme, però per dur al segon, no tenien a ningú. Finalment es va presentar
una noia molt bonica, encara que tota sola no podia amb el gegant. Els del
barri de la Mercè es petaven de riure, però un noi va fer el cor fort i es va fer passar per habitant del barri del Carme per no ser reconegut entre els
seus veïns. Ho va fer per poder ajudar a aquella noia tant bonica, que
només veure-la en va quedar enamorat. La noia també es va enamorar d’aquell noi
tan ben plantat.
Un dia...23 d’abril, si no recordo
malament, ella va dir al seu pare si podia anar a veure al noi que tan
amablement l’havia ajudat. El seu pare
li va dir que sí, però que a l’hora de dinar la volia a casa.
Quan se’n va anar, el va buscar per
tot arreu, però no el va veure enlloc. Finalment va tenir una
sospita: I si aquell noi, que ella havia conegut i que trobava tan interessant,
era de l’altre barri? Així doncs, solament i havia una sortida: Entrar d’incògnit al barri de la Mercè. De sobte, va veure com sortia d’una de les cases una senyora amb
el berenar a la mà. No sabia per què, però no podia deixar de mirar-la. Què era
el que acabava de descobrir? Per què li havia d’haver passat a ella? No era
just, aquella senyora era la mare del seu estimat. En veure tot allò les
llàgrimes van començar a caure dels seus ulls. Era un amor que mai podria existir.
Una noia del Carme amb un noi de la Mercè, mai podria ser acceptat. Va començar
a córrer. Volia sortir d’aquell lloc que li havia provocat tant de mal. Va
aturar-se per fer una última ullada, però quina va ser la seva sorpresa? Ell
era darrera, volia demanar-li perdó per no haver estat prou valent, per dir-li tota
la veritat.
Els dos nois es van abraçar i van
confessar-se els seus sentiments. Solament hi havia una solució, sortir
d’amagats. Amb el temps van demostrar a tothom que la gent dels dos barris no
tenien res de diferent.
A la fi, tot es va calmar, aquells dos
barris van haver d’ aprendre a conviure entre ells i tot gràcies a aquesta
parella d’enamorats.
Tal va ser l’agraïment d’aquest barris
que en el seu honor van crear la nit del Tararot. Una nit de festa, germanor i
molt de soroll, amb música i petards.
La veritat és que no sé si es certa o
no aquesta historia, però aquest dos barris a hores d’ara segueixen units. I si
algú ho posa en dubte sols han de mirar la cara que fan els veïns d’aquests dos
barris quan es veuen.
Ariadna
Canvi de tradicions
Era el 2008. Aquesta història comença el 2008, quan em
van crear a mi i a els primers gegants del barri de la Mercé i del Carme. Bé,
doncs us faig cinc cèntims de la situació: el barri de la Mercé i el barri del
Carme, eren dos barris coneguts per la seva rivalitat, i és que cada un volia
fer la millor festa. Si uns tenien allò, els altres també ho volien; si els
altres tenien allò altre, els uns volien el mateix, i així sempre.
Doncs bé, com que sempre s'esgratinyaven, no
sabien que si unien les seves festes tindrien una festa millor i més
divertida. Però noooo! Eren una mica tossuts, ells!
Els del barri de la Mercé, per la seva banda,
organitzaven festes amb grans tronades amb els petards més grossos al principi
i final, però com que la majoria de vegades els trons fallaven, els del barri
del Carme, que anaven a la festa, per burlar-se’n, els deien els “pegots”.
En canvi, els del barri del Carme celebraven una
festa més tranquil·la, amb el ball de bastonets i altres elements folklòrics.
Però també tenien el seu malnom: els “bogaders”, que ve de l’hàbit que tenien
de penjar llençols decorats a la part inferior de les façanes de les cases.
Una bon dia, els pegots van començar a organitzar
la seva festa, però no sabien que uns quants joves bogaders els estaven
espiant, ja que volien saber si tenien alguna novetat amb la intenció de
prendre’ls la idea o sabotejar-los la festa. El mateix passava amb la festa
dels bogaders, quan estaven organitzant-la, no sabien que uns quants
joves pegots els estaven espiant, doncs volien saber si tenien alguna novetat
amb el mateix objectiu de prendre’ls la idea o sabotejar-los la festa.
Els del barri del Carme preparaven la seva festa i cosien
i adornaven llençols, practicaven el ball de Bastonets i feien ballar els
gegants. I els del barri de la Mercé, també enllestien els últims detalls de la
festa: feien ballar l’home de la barra i els gegants i practicaven el ball
d’arquets.
Quan els joves espietes van tornar als seus respectius carrers,
van anunciar als seus convilatans les
novetats del barri rival que havien vist i, com que a tots els va semblar
millor que el que feien ells mateixos, van copiar les activitats de l’altre
barri i van començar a fer els preparatius de tot el que havia pensat el barri
contrari.
Quan ja van haver acabat, començaren a muntar la festa,
que era al dia següent.
L’endemà al matí, cada barri inaugurà la seva festa que
era feta amb les tradicions i costums del barri rival. Els joves bogaders que
havien anat a espiar els pegots, van anar a veure com de desastrosa n’era la
seva festa, la del barri de la Mercé, però quan van arribar, es trobaren una
sorpresa: els senyors ‘’Mr. Pega’’ els havien copiat al festa del barri del
Carme! Els bogaders no s’ho podien creure. Veien llençols decorats a les cases,
nens jovenets i adults ballant el Ball de Bastonets i veien... veien... veien,
els seus Gegants!
Els joves pegots, al seu torn, que havien anat a
espiar els bogaders, van anar a veure com de desastrosa n’era la seva festa, la
del barri del Carme, però quan van arribar, es trobaren amb una sorpresa: els
senyors ‘’Mr.bugada’’els havien copiat la festa del barri de la Mercé! Com
podia ser? Els pegots no s’ho podien creure. Veien l’home de la barra, nens
jovenets i adults ballant el Ball d’Arquets i veien... veien... veien, els seus
Gegants!
Aquell dia, tant els bogaders com els pegots van
aprendre que si tots estiguessin units i fossin amics, gaudirien més de les
seves festes.
Bé, voleu saber com acaba tota aquesta història? Doncs
molt fàcil: Tots van ser amics i van ser feliços per sempre més...!
És broma! Per celebrar que s’havien fet amics i que ja
havien entès que entre tots ens podem ajudar, van organitzar una altra festa,
la Nit del Tararot!
I això que us he explicat, nens i nenes, que ho creieu?
Potser és mentida! Però potser és veritat!
La història del Guantxo
Aquesta història comença quan el Guantxo era petit, ell
veia que hi havia dos barris. A en Guantxo li semblava molt bé, però va arribar
el dia que va veure que els dos barris es barallaven, però ell no volia què és
barallessin per què era petit i no ho entenia, al passar el temps el Guantxo es
va fer més gran, quan més o menys tenia uns 10 anys va entendre perquè es
barallaven (era que els pares del Guantxo vivien en un barri i els seus altres
familiars avis ,tiets ,cosins...vivien en un altre, i per això els barris
estaven enfrontats però no només era la seva família també eren altres famílies
i això passava quan un barri feia una festa i l’altre barri ho veia i llavors
l’altre encara la feia més gran, era una rivalitat sobre rivalitat entre tos dos
barris). El Guantxo no podia fer res perquè ell era un simple nen i així va ser fins als 16
anys, el que va fer es com una mena de junta amb el dos barris, en aquella
convocatòria dels dos barris es van dir de tot però quan tothom va estar un
minut en silenci, va sortir un nen petit d’allà dins d’entre tota aquella
gentada i aquell nen només tindria uns 4 o 5 anys i va dir: Jo tinc un germà
petitet que no el puc veure perquè hem diuen que al ser d’un barri diferent en
aquest cas ell era del barri del Carme i el seu germà del barri de la Mercè no
el podré veure’l ni com creix ni com dirà les seves primeres paraules, com que
tots no heu passat per aquí no us importa però a mi si, perquè no sentiré ni
com comença a parlar ni ell tampoc sabrà que té un germà. Tots els adults es
van quedar de pedra aquell nen va parlar tan bé que durant un temps els dos
barris es van fer amics celebraven festes junts i feien moltes coses junts. Quan
el Guantxo tenia 20 anys se’n va anar a viatjar a conèixer món. I quan van
passar uns 6 anys va tornar a Tàrrega, ell
va veure que tot estava amb discussions i es va enfadar molt, va tornar
a intentar ajuntar-los a tots dos barris i per fer-ho va dir que hi hauria un
sopar per a tota la gent, tothom i va anar però esclar a cada taula hi havia un
barri diferent, quant la gent van acabar de sopar volien celebrar aquella nit,
però no sabien que fer. I de cop i volta es va començar a sentir una música i
tothom es va animar a ballar els d’un barri amb els de l’altre es van reconciliar i desde aquella nit
no es van tornar a barallar mai més i s’ho van passar tan bé que van decidir
anomenar aquella festa dels dos barris: La nit del Tararot
Aleix
LA NIT DEL TARAROT A TÀRREGA
Tot va començar el dia de la
festa Major de Tàrrega de l'any 2000. Va ser el mateix dia a la nit que hi
havien gegants que ballaven al mig del poble de Tàrrega ,a la plaça Major juntament
tambe l'home de la Barra,de la colla castellers,dels Margeners de Guissona,dels
Grallers de la Barra,de lo Tossino,dels Nans de Tàrrega i altres convidats de
luxe.Durant aquest acte i quan venirel correfoc dels Diables del Bat.Va ser
llavors quan el "Guantxo" va deixar la bicicleta aparcada a la vora
d'un arbre, mentre ell estava mirant com ballaven els gegants i els diables, de
sobte, un dels dels diables del Bat, l'hi van robar la bicicleta discretament
per darrera l'arbre mateix, el nan Guantxo mentre ballava.Els diables feien el
correfoc,per les diferents places,i el diable que va robar la bicicleta se la
va emportar a l'estació de tren,perquè se l'emporten a Lleida.Llavors va ser
quan el nan Guantxo es va adonar que la bicicleta no estava aparcada a l'arbre
i va pensar:
-Dons algú me la prés?
Després va preguntar a la
gent del seu voltant qui la tenia,però ningú no sabia res, ni havia vist res.
-Què estrany que és això!
Llavors va veure una policia
que vigilava la Festa Major i li va preguntar si podia buscar-la , va avisar a
tots els policies i mossos .Ya que era una donació molt important de la
familia.El policia que es deia Gerard va trucar els mossos.Els mossos van anar
per tot Tàrrega buscant la bicicleta.Va ser quan un dels mossos que patrullava
per la zona de l'estació va veure com un noi vestit de diable tenia la bicicleta d'en
Guantxo.Ell va parar el cotxe del mosso, el va detenir va,portar-lo a la comissaria
amb la bicicleta d'en Guantxo que l'havien trobat a l'estació de tren i van donar-li tal i com volia.La nit del
Tararot va seguir amb tota normalitat durant tota la nit.
Dídac
En Guantxo salva els Barris
de la Merçe i el carme
Des de fa molt i molt anys
el barri de la Merçe i el Carme eren rivals
perque un volia ser millor que l'altre en tot.
perque un volia ser millor que l'altre en tot.
Un dia que feia bon temps
va neixer en Gunatxo però el problema era que feia molt temps la mare i el pare
del guantxo es van coneixen en la feta major i van començar a sortir junts pero
les families no ho acceptaven i cuant la mare del Guantxo es va quedar
embarasada es van casar de amgades i van viure a lleida fins unes setmanes
abanç de que cumplis 10 anys.
Dos dies abanç de que el
Guantxo cumplis 10 anys van nar a viure un altre cop a tarrega, el dia que el
guntxo va cumplir 10 el seu pare li va regalr una bicicleta i en guantxo nava
amunt i avall amb la bicicleta. van nar passant els anys i en Guantxo va
cumplir 26 anys i va fer una campanya per fer que els dos barris s'aguntesin i
aixi van fer campanyes i el dia de les eleccionç els avis del guantxo no van
botar i le eleccions van nar molt be pero un abi del guantxo se negava a ser
amic de el altre barri.
Despres de un mes el avi va
bota i tot tarrega ho va celebrar amb la nit del Tararotararot.i
Nayelis
Pedalant per
la comarca de l’Urgell
Un bon dia em vaig despertar amb
moltes ganes de pedalar, com ja sabeu sóc un famós ciutadà de Tàrrega. Molt
conegut com el Guantxo, sempre anava amb la meva bicicleta amunt i avall i
també portava un barret de cowboy.
Després de la baralla que teníem amb
els capgrossos de la ciutat només tenia ganes de marxar d’aquesta. I vaig
decidir pedalar cap a altres ciutats o pobles.
Primer que tot vam anar a VERDÚ, i
en arribar a la plaça del poble, no veia a ningú, tot era molt trist. Com que
veia que m’avorria vaig decidir marxar a buscar algun lloc més divertit.
Vaig consultar el mapa de la comarca
de l’Urgell i vaig decidir anar a CLARAVALLS. Em quedava una miqueta lluny i
per tant vaig començar a pedalar...
Després de una llarga estona
pedalant, per fi vaig arribar al poble de Claravalls, on vaig veure nens jugant
a la plaça. Ells em van explicar que tenien caps grossos per la festa major i
que els agradaven molt. A mi em va agradar que els nens coneguessin i els
agradessin els caps grossos de Claravalls. Però... el poble no m’acabava de
convèncer. Així que... vaig tornar a obrir el mapa i mirant una miqueta més
amunt de Claravalls vaig veure un poble que em cridava l’atenció i aquest
era... AGRAMUNT.
Anant cap Agramunt, començo a pensar
que hi ha en aquell poble. Hi haurà caps grossos? Hi haurà nens jugant? Podré
fer nous amics? No s’enfadaran com a la ciutat de Tàrrega? Anar pensant, de cop vaig arribar a Agramunt.
En arribar vaig sentir una olor molt estranya, no sabia a que em recordava...
Vaig anar preguntant a la gent quina olor era. I ningú em sabia respondre. Cada
cop la sentia més forta i m’atansava a una fàbrica, no sabia que feien en
aquesta i per tant vaig entrar a preguntar.
Només entrar, es van espantar i em
deien que com podia ser que no sàpigues de què era l’olor. Tot encuriosit vaig
dir que no en tenia ni idea i que a veure si m’ho sabien explicar. Em van
deixar entrar i ho vaig veure. Vaig veure una piscina de color marró, tota
plena de XOCOLATA. Em van explicar tota la llegenda de la Xocolata d’Agramunt
que és diu Xocolata de la Pedra. També em va dir que la ciutat és coneixia com
la ciutat dels Torrons d’Agramunt. Al costat hi havia una fàbrica on els feien
per vendre. Era ple maig i venien Torrons, no m’ho podia creure. Eren d’allò
més bons!!!
Vaig comprar tot de xocolatines
petites i torrons per quan en volgués
menjar. M’havia agradat molt aquell poble, però ja era Maig i tenia ganes d’anar
cap a Tàrrega. En el mes de maig a Tàrrega és celebra la festa major, en ella
la Nit del Tararot, on sortim tots els gegants, caps grossos, arquets, balls de
bastons, etc. Per això ens vam enfadar amb els caps grossos, volíem fer un ball
i no ens en vam sortir. Però valia la pena enfadar-nos per això? NO!!!!
Vaig començar a pedalar ràpidament.
Tenia ganes d’arribar a temps per veure la festa més divertida de Tàrrega. Vaig
passar per Claravalls, només vaig parar a veure aigua i tot seguit vaig seguir
pedalant.
En arribar a l’entrada de Tàrrega,
ja em sentia dins del meu territori. En arribar a la plaça major vaig veure
tots els meus amics i ens vam saludar i perdonar. Era una nit molt divertida i
fantàstica que no volíem perdre per estar enfadats i no gaudir-ne.
De l’emoció, se’ m va obrir la
motxilla i vam començar a tirar les xocolatines i torrons d’Agramunt pel
públic, ells molts contents van menjar-ne i vam gaudir d’una nit molt dolça.
Marta / Lara
Canvi de tradicions
Tot va
començar quan em van crear. Érem al 2008! Ara començaré la història, la
història de la creació dels primers gegants del barri de la Mercé i del Carme!
Be, doncs us faig cinc cèntims de la situació: el barri de la Mercé i el barri
del Carme, eren dos barris coneguts per la seva rivalitat, i es que cada un
volia fer la millor festa. Si uns tenien allò, els altres també ho volien; si
els altres tenien allò altre, els uns també ho volien, i així sempre.
Doncs be,com que sempre s'esgratinyaven, no
sabien que si unien les seves festes,en tindrien una de millor i mes divertida. Però
noooo!
Els del barri de la Mercé, per la seva banda, organitzaven
festes amb grans tronades amb els petards mes grossos al principi i final, però
com que la majoria de vegades els trons fallaven, els del barri del Carme, que
anaven a la festa per burlar-se’n, els deien els pegots.
En canvi, els del barri del Carme celebraven
una festa mes... ‘’tranquil·la’’, amb el ball de bastonets i altres elements
folklòrics. Però també tenien el seu malnom: els bogaders, que ve de l’hàbit
que tenien de penjar llençols decorats a la part inferior de les façanes de les
cases.
Una bon dia, els pegots van començar a
organitzar la seva festa, però no sabien que uns quants joves bogaders els
estaven espiant. Doncs volien saber si tenien alguna novetat per prendre’ls la
idea o sabotejar-los la festa. El mateix passava amb la festa dels bogaders,
quan estaven organitzant la seva festa,
no sabien que uns quants joves pegots els estaven espiant. Doncs volien saber
si tenien alguna novetat per pendre’ls la idea o sabotejar-los la festa.
Els
del barri del Carme preparaven la seva festa i cosien i adornaven llençols,
practicaven el ball de Bastonets i feien ballar els gegants. I els del barri de
la Mercé, també enllestien els últims detalls de la festa: feien ballar l’home
de la barra i els gegants i practicaven el ball d’arquets.
Quan
els joves van tornar (cada un al seu barri) van anunciar(cada un al seu barri)
les novetats (del barri rival) que havien vist i, com que els hi va semblar
millor el que portaven a terme els del barri rival que el que feien els del seu
barri, com que tots hi van estar d’acord
(pensant-se que els del barri rival s’enfadarien perquè els havien copiat la
festa) van començar a fer preparatius per la seva festa , que ara era la del
barri contrari.
Quan
ja van haver acabat, començaren a muntar la festa, que era al dia següent.
L’endemà
al matí, cada barri inaugurà la seva festa que era feta amb les tradicions i
costums del barri rival . Els joves bogaders que havien anat a espiar els
pegots, van anar a veure com de desastrosa n’era la seva festa,la del barri de
la Mercé, però quan van arribar, es trobaren una sorpresa: els senyors ‘’Mr.
Pega’’ els havien copiat al festa del barri del Carme! Els bogaders no s’ho
podien creure. Veien llençols decorats a les cases, nens jovenets i adults
ballant el Ball de Bastonets i veien... veien... veien, els seus Gegants!
Els joves pegots que havien anat a espiar els
bogaders, van anar a veure com de desastrosa
n’era la seva festa,la del barri del Carme, però quan van arribar, es trobaren
amb una sorpresa: els senyors ‘’Mr.bugada’’els havien copiat la festa del barri
de la Mercé! Com podia ser? Els pegots no s’ho podien creure. Veien l’home de
la barra, nens jovenets i adults ballant el Ball d’Arquets i veien... veien...
veien , els seus Gegants!
Aquell dia, tant els bogaders com els pegots
van aprendre que si tots estiguessin units i siguessin amics disfrutarien més
de les seves festes.
Be,
voleu saber com acaba tota aquesta història? Doncs molt fàcil tots van ser
amics i van ser feliços per sempre més...!
És
broma ! Per celebrar que s’havien fet amics i que ja havien entès que entre
tots ens podem ajudar, van organitzar una altra festa, la Nit del Tararot!
I això
que us he explicat, nens i nenes, que ho creieu? Potser es mentida! Però potser
és veritat!
Maria
En Guanxo amb problemes
Fa molts i molts anys que Tàrrega estava dividit en dos
barris el barri de la Mercè i el del Carme.
En Guanxo estava a favor del barri de la Mercè i la
Rosalia una noia molt simpàtica anava a favor del barri del Carme, els dos
barris estaven contínuament fen festes a veure quin era el barri que la feia
més xula, més bonica, més interessant...
El barri de la Mercè ja no tenien més idees pensades per
poder fer una festa millor a la del barri del Carme llavors el Guanxo un nen
que només tenia deu anys va tenir una idea i li va explicar a els seus pares a
els seus pares li va semblar be la idea.
L’endemà al matí el Guanxo i els seus pares es van
aixecar d’hora per anar a explicar-li la idea al seu jefe que es deia Marc era
un noi guapo, alt com en Pau Gasol, tenia els ulls blaus i era molt prim.
El jefe Marc en sentir la idea es va ficar molt content i
li va dir al Guanxo que avié fet una gran feina l’únic problema era que no
tenien diners però en canvi el barri del Carme era el barri més ric de
Catalunya fins i tot tenien més diners que tota Barcelona.
Anaven passa’n, mesos, setmanes, anys...
I el barri de la Mercè no trobava cap solució per pagar
al viatge cap a Barcelona.
Un dia el Guanxo va anar a una discoteca on era
propietària la Rosalia es trobava dins el barri del Carme, només deixaven
entrar els del barri del Carme per això al Guanxo no el van deixar entrar, però
llavors va veure la Rosalia que la coneixia perquè eren cosins tot i que els
seus pares no eren gaire amics uns amb als altres.
Llavors en sentir això li va donar uns quans diners
perquè s’ha anés a comprar una bicicleta que podia arribar als 200km per hora,
i així va ser el Guanxo va anar a comprar la bicicleta.
I ell solet va anar cap a Barcelona quan va arribar, de
seguida va trobar un dissenyador que podia fer dos gegants gratis, el Guanxo li
va dir si podia venir a Tàrrega ell va dir que sí.
Tots dos van anar cap a Tàrrega i corrents el Guanxo li
va dir als seus pares i en aquell mateix moment li van dir al Marc el jefe quan
ell ho va sentir li va dir que comences a construir els gegants ara mateix i
ell ho va fer i l’endemà ja estaven fets.
Aquesta mateixa nit van fer una festa que li van ficar la
nit del Tararot i va coincidir a la que ara es la festa Major de Tàrrega.
FI
Marc Garriga Santiveri
Hi havia una vegada dos barris enfrontats que eren:el barri del Carme i el barri de la Mercè. Tots dos barris celebraven moltes festes i ho feien amb
balls,cançons,etc.
Hi havia una noia que era del barri del Carme i un noi que era del barri de la Mercè,tots dos erencom els que organitzaven les festes de cada barri, la noia es deia Laia i el noi es deia Carles.
Eren enemics ,però no nomes perquè eren de barris diferents si no perquè ja fa 2 anys el seus avis eren molt amics però es van aver de separar per els estudis. L' avia de la Laia era molt bona estudiant,i li interessava molt aprendre ,en canvi l'avi d'en Carles no s'hi interessava massa. Un dia els dos barris van coincidir i van fer el mateix ball amb la mateixa cançó,bé no els mateixos passos de ball però si hi va haver un que li va agradar molt a la Laia,desprès d'això els dos nois van parlar a soles amb un parc que hi havia al costat de la plaça,era gran amb moltsllocs on jugar,ells van parlar al costat del tobogan de ferse amics,van estar d'acord,es van fer socis hi ho van parlar
amb els dos barris ,van estar d'acord des de el principi i tots es van ferse amics,justament aquell dia era la castanyada i van fer un ball junts de parelles.Aquell dia mai se li oblidara,ells mateixos
Núria Rodríguez Rivera.
Conte: L'enfrontament
Hi havia una vegada dos barris enfrontats que eren:el barri del Carme i el barri de la Mercè. Tots dos barris celebraven moltes festes i ho feien amb
balls,cançons,etc.
Hi havia una noia que era del barri del Carme i un noi que era del barri de la Mercè,tots dos erencom els que organitzaven les festes de cada barri, la noia es deia Laia i el noi es deia Carles.
Eren enemics ,però no nomes perquè eren de barris diferents si no perquè ja fa 2 anys el seus avis eren molt amics però es van aver de separar per els estudis. L' avia de la Laia era molt bona estudiant,i li interessava molt aprendre ,en canvi l'avi d'en Carles no s'hi interessava massa. Un dia els dos barris van coincidir i van fer el mateix ball amb la mateixa cançó,bé no els mateixos passos de ball però si hi va haver un que li va agradar molt a la Laia,desprès d'això els dos nois van parlar a soles amb un parc que hi havia al costat de la plaça,era gran amb moltsllocs on jugar,ells van parlar al costat del tobogan de ferse amics,van estar d'acord,es van fer socis hi ho van parlar
amb els dos barris ,van estar d'acord des de el principi i tots es van ferse amics,justament aquell dia era la castanyada i van fer un ball junts de parelles.Aquell dia mai se li oblidara,ells mateixos
Núria Rodríguez Rivera.
En Guantxo
Hi havia una vegada un poble separat
per dos barris: el del Carme i la Mercé. El Guantxo era del barri de la Mercé,
i li van demanar que vigiles als del barri del Carme.Els dos barris competien
per la millor festa major.
El dia seguent el guantxo va agafar la seva bici
i va anar a espiar, va veure ha gent intentant fer els gegants peó que no en
sabien també es va fixar en una noia molt bonica. Va torna al seu barri i va explicar-lo que va veure.El
guantxo no deixava de pensaren aquella noia i va torna al barri del Carme , va
estar allá una bona estona finsque la noia el veure i li va dir que se apropes
, van estar parlant i la noia anomenada Alba es va assabentar de que el Guantxo
era fuster.El dia seguente va torna anar i l’ Alba li va demanar ajuda per fer
els gegants i els Guantxo va aceptar l’ Alba s’ ha profitava den Guantxo.van
anar pasan les semanes i els gegants ja estaven a punt .El barri de la Mercé
també els tenien fets.Una nit quant tothom estaba dormin els del barri del
Carme van anar a trencar els gegants de la Mercé.Al matí tothom és va adonar de
que els gegants eren trencats.El Guantxo
molt esfadat va anar a parla amb l’ Alba del que havia pasat i la noia li va
dir que sabien aprofitat d’ell i que no l’estimava. Quedaven 4 dies per la
festa major i no tenien gegants ,totes les persones es van ficar mans a l’
obra.Faltaven 2 dies i encara no tenien els gegants ja es van donar per vençuts
peró van a pareixer els del barri del Carme amb l’Alba i van fer els gegants tots junts.
Va arriba el dia de la festa i tot
dos barris tenien els gegants i la ven
celebrar amb tots els seus detalls.Lnit del Tatarot van decidir fer la tots
junts i ho van pasar molt bé.
Fi
Yago
doblas mansilla
La meva aventura
Estimat Guixanet,
Et recordes que jo i la Rosalia vam trobar
una màquina molt antiga al seu taller de bicicletes quan estavem fent neteja? Doncs
em vaig posar a dins, la Rosalia va prémer un botó i vam viatjar en el temps.
I... sorpresa! Vam arribar a les festes de Carme i la Mercè de fa cent anys.
El dos barris s’esbarallaven perquè
deien que tenien els millors gegants i els millors balls de gegants. Fins i tot
a la Nit del Tararot es van esbarallar els gegants i ciutadans i van fer una guerra
d’enciam i de tomàquet. La gent de Tàrrega portava els millors vestits i van
quedar ben tacats. Els ciutadans es van esbarallar molt i no van anar ni a
l’ofrena floral ni al gran ball de festa Major.
Jo i la Rosalia vam pensar com ho
podíem fer perquè els dos barris fossin amics i vam decidir fer un gran sopar
amb els dos barris. Vam fer la matança del porc i vam menjar cansalada,
llonganissa i pa amb tomàquet, això els va agradar molt i van començar a fer-se
tots amics.
Guanxo
SÍLVIA TORRES
6è B
2014-2015
Conte
Hi havia una vegada un poble anomenat Tàrrega que estava
dividit en dos barris: el barri de la Mercè que es va formar al voltant del
carrer de Sant Joan, el carrer d’Urgell i l’antiga carretera de Madrid i el
barri del Carme, que neix al voltant d’aquest convent i s’estén pels carrers
d’Agoders, del Carme, Raval del Carme i la plaça del Carme.
La rivalitat entre els barris del Carme i la Mercè a
finals del segle XIX era llegendària, cada barri volia organitzar la millor
festa,a cada barri se li ficà un despectiu: els de la Mercè se’ls hi deia
Pegots o Pega i els del Carme se’ls hi deia els Bogaders.
Fins que els dos barris es van posar d’acord de que
s’havia de fer un duel així sabrien qui guanyava però va venir en Guantxo amb
la seva bicicleta del temps, justament a la nit del Tararot quant havien
convocat els dos barris per l’enfrontament, el Guantxo va decidir que tenia que
fer una festa Colectiva, els dos barris van rebutjar la idea, però el Guantxo
els va portar al futur amb la bicicleta del temps i després d’haver vist allò
van decidir que farien entre tots una gran festa i des de llavors encara és
celebra la fira del Tararot.
GUERRA
DE GEGANTS
Nens, veniu
aquí que vull explicar-vos una història molt emocionant que em va passar quan
jo tenia setze anys.
Un dia,
concretament un dotze de maig, jo era una de les persones que havia d'ajudar a
fabricar els gegants de Tàrrega i juntament amb en Xavier i en Joan, del barri
del Carme, teniem una pila d'idees per a construir-los. Però, hi havia tres
xicots del barri de la Mercé que també en tenien un munt. Llavors vam acordar
que cada barri construiria els seus gegants, que presentariem a la festa de la
nit del Tararot i els habitants de la ciutat decidirien quins eren millors.
Durant els dos dies que quedaven tots vam treballar dia i nit perque els
nostres gegants fossin perfectes.
Va arribar
el dia catorze de maig, eren les set del matí i ja només faltaven uns quants
detalls. Quan els vam acabar, a la tarda,els vam agafar i els vam començar a
portar cap a la Plaça de Sant Antoni on aquella nit es celebraria la nit del
Tararot.
Va arribar l'hora de començar la festa on hi va
haver trucs de magia, cançons i molta gent disposada a passar-s'ho be. A les
deu de la nit vam presentar els gegants a la gent de Tàrrega i aquests var
votar quins gegants els agradaven mes però, quan vam fer el recompte vam veure
que...Vam quedar empatats! Ho vam comptar una vegada i despres una altra però
el resultat era el mateix. Llavors l'alcalde va proposar fer mes gran el lloc
on endreçaven els capgrossos perque hi capiguessin els gegants i així ho van
fer. Al cap de pocs dies els gegans ja eren a dins.
Clàudia
Gina i Noelia.
Elena Gallinat Rabell
6è-B curs 2014-2015
Clàudia
Els capgrossos més
capgrossos de Tàrrega
Hi havia una vegada, fa molts anys, un poble anomenat
Tàrrega que estava dividit en dos barris: el barri de la Mercè i el barri del
Carme.
Al barri de la Mercè hi vivien centenars de persones i
els gegants de la Mercè.
Al barri del Carme hi vivien centenars de targarins i
acompanyats dels gegants del Carme.
També hi ha havia un grup de capgrossos que vivien a les afores de Tàrrega.
Fa molts anys que aquests barris viuen enfrontats l’un
amb l’altre. Aquest enfrontament era per demostrar, a l’altre barri , que eren
millors, fent la festa major del barri.
Aquesta rivalitat cada any anava empitjorant fins
arribar al punt d’esbarallar-se quan es trobaven pel carrer.
Al mig dels dos barris hi havia una petita casa on hi
vivia un capgros, anomenat Guantxo, aquest feia temps que no suportava el
comportament dels ciutadans de Tàrrega.
Un dia va agafar la bicicleta i va anar a investigar
el que passava. La sorpresa d’en Guantxo va ser impressionant, va descobrir que
els seus companys capgrossos, eren els culpables de les baralles.
Els capgrossos anaven al barri de la Mercè a dir que
els ciutadans del barri del Carme parlaven malament d’ells i se’n reien i al
barri del Carme els hi deia que els ciutadans de la Mercè parlaven malament
d’ells i els insultaven.
En Guantxo va estar rumiant una setmana sencera que
podia fer per aturar els seus companys.
Va tenir la brillant idea, que els hi havia de donar
molta feina perquè deixesin de molestar i va convèncer els capgrossos de fer
una única festa en que els protagonistes eren els capgrossos, i així va ser.
Mentrestant els dos barris anaven preparant la seva
festa, el Guantxo va anar al barri del Carme i els hi va explicar el que va
descobrir i també va anar al barri de la Mercé i també els hi va explicar. Els
ciutadans dels dos barris van escoltar el Guantxo perque era una persona que
estava entremig dels dos barris i li van fer cas.
El Guantxo va proposar d’anar tots junts a la festa
dels capsgrossos i allí tots junts van fer una gran festa, la festa del
Tararot.
Conte contat si no es mentida sera veritat.
Roger Freixas Miró
La Rosalía
soluciona el problema.
Tot va començar, quan el barri del Carme i el barri de la Mercè van tenir una discussió. Tots dos barris van estar enfadats durant un
temps. Quan encara no s’havien perdonat, una noia del barri del Carme, es va
estar fixant en un noi, més aviat baixet, molt eixerit i que sempre anava amb
la seva bicicleta. Ella, tenia por de que els seus pares, o gent del seu barri
se’n assabentessin, ja que sabia que no ho permetrien. Va pensar que en Guantxo
no sentiria el mateix per ella, però es va voler arriscar a dir-li el que
pensava, així que va agafar torn fins al barri de la Mercè, intentant que els
habitants d’aquell mateix barri no la descobrissin. Quan va trobar a en
Guantxo, no va tardar en dirigir-se cap a ell, que estava assentat damunt la
seva bicicleta, ella li va dir que era del barri del Carme, i que havien de
reunir-se una nit els dos barris per fer les paus, i que sobretot no li digues
a ningú que ho havia proposat ella, a ell li va semblar bé. A continuació
cadascú li va dir a la gent del seu barri, que aquell mateix dissabte acudissin
a la plaça de la ciutat, tots van estar d’acord. Allà s’hi van trobar. Tots van
pensar que hi deia haver relació amb tot el que havia passat en els darrers
mesos, ja que es van sorprendre molt en trobar-se els dos barris junts. La
noia, va demanar silenci, i va començar a parlar sobre que allò no podia seguir
així, que s’havien de perdonar, però que
aquella nit s’havia d’anomenar: la nit del tararot . Tots es van mirar amb cara
de poc convençuts, però van fer un esforç i van seguir parlant entre ells. En
Guantxo es va dirigir a ella i li va dir ‘’ben fet!’’ i parlant i parlant, ella
li va treure el tema de que s’havia estat fixant en ell durans aquests últims
mesos, i que es deia Rosalía. Ell es va quedar petrificat duran uns segons, i
va dir que ell també, però pensava que era cas perdut, ja que eren de barris
diferents, però ara seria una bona opció intentar-ho, per que ja s’havien
perdonat. Quan ja era hora de marxar cap a casa, en Guantxo va acompanyar a la
Rosalía a casa seva, pujada a la bicicleta d’ell.
Gina i Noelia.
LA NIT MÉS MÀGICA
Fa ja un piló d’anys,a la ciutat de Tàrrega
els barris del Carme i de la Mercè,eren rivals.
Me’n recordo com si fos ahir el dia en què vaig veure per primer cop aquella magnífica festa,on vaig aprendre a anar en bicicleta,anava passejat pels carrers i,en veure que el barri de la Merce tenia una parella de gegants,ho vaig anar a dir corrents als meus pares,ells ho van dir a la organitzadora de la festa que ella ho va dir a l’alcalde,que ell va decidir agafar menjar i maleta per anar a rodar món a trobar noves idees per a la seva festa.
Van visitar centenars de ciutats i pobles que tenien uns costums bastant estranyes, ja què els nens i les nenes,pares i mares avis i avies, portaven unes túniques i uns turbants d’allò més extravagants!
Per fi,quan acabaren de veure món se’l i acudí una idea dita per un dels viatjants:
-ei nois,com que en molts dels pobles que hem visitat hi havia nens i nenes que quan els pares es morisin ells ocuparien el seu lloc... Proposo que els nostres gegants siguin un hereu i una pubilla en honor als llocs on hem estat.
a tots el hi va semblar un idea magnífica. En un obrir i tancar ulls les formes dels gegants ja estaven fetes,en un tres i no res,el gegants estaven creats i en un picar de dits ja estaven pintats i preparats per fer-se servir.
Al cap de 2 setmanes ja era la nit del tararot,i ,els veïns del barri del Carme estaven molt nerviosos,havien practicat la desfilada dels gegants moltes vegades perquè els hi sortis tan o més bé que als de la Mercè.
Ja era el dia,la nit del Tararot ja era arrivada i els barri de la Mercè va sortir a lluir la seva parella de gegants,però ,en veure el gegant del barri del Carme, es van quedar ven bé parats no tenien paraules per decriure lo bé que el hi havia quedat tot.
Aquella nit va desapareixer la rivalitat entre el dos barris on tot era convivença i germanó. Aquella nit,els meus pares em van fer el regal que sempre havia desitjat:
Una bicicleta rosa,LA MEVA BICICLETA ROSA.
Me’n recordo com si fos ahir el dia en què vaig veure per primer cop aquella magnífica festa,on vaig aprendre a anar en bicicleta,anava passejat pels carrers i,en veure que el barri de la Merce tenia una parella de gegants,ho vaig anar a dir corrents als meus pares,ells ho van dir a la organitzadora de la festa que ella ho va dir a l’alcalde,que ell va decidir agafar menjar i maleta per anar a rodar món a trobar noves idees per a la seva festa.
Van visitar centenars de ciutats i pobles que tenien uns costums bastant estranyes, ja què els nens i les nenes,pares i mares avis i avies, portaven unes túniques i uns turbants d’allò més extravagants!
Per fi,quan acabaren de veure món se’l i acudí una idea dita per un dels viatjants:
-ei nois,com que en molts dels pobles que hem visitat hi havia nens i nenes que quan els pares es morisin ells ocuparien el seu lloc... Proposo que els nostres gegants siguin un hereu i una pubilla en honor als llocs on hem estat.
a tots el hi va semblar un idea magnífica. En un obrir i tancar ulls les formes dels gegants ja estaven fetes,en un tres i no res,el gegants estaven creats i en un picar de dits ja estaven pintats i preparats per fer-se servir.
Al cap de 2 setmanes ja era la nit del tararot,i ,els veïns del barri del Carme estaven molt nerviosos,havien practicat la desfilada dels gegants moltes vegades perquè els hi sortis tan o més bé que als de la Mercè.
Ja era el dia,la nit del Tararot ja era arrivada i els barri de la Mercè va sortir a lluir la seva parella de gegants,però ,en veure el gegant del barri del Carme, es van quedar ven bé parats no tenien paraules per decriure lo bé que el hi havia quedat tot.
Aquella nit va desapareixer la rivalitat entre el dos barris on tot era convivença i germanó. Aquella nit,els meus pares em van fer el regal que sempre havia desitjat:
Una bicicleta rosa,LA MEVA BICICLETA ROSA.
*FI*
Elena Gallinat Rabell
6è-B curs 2014-2015
En Joan i en Quim ens salven.
Permeteu-me que em presenti jo soc en Guantxo
i a continuació us explicaré una història.
Hi havia
una vegada dos nens que eren molt amics però de barris diferents, un del Carme
i un de la Mercè.
Com que els seus pares no els deixaven jugar,
ho feien d’amagat. Però un dia els van trobar. Els van prohibir sortir de casa,
per assegurar-se que no tornaven a jugar. Els nens estaven molt tristos, i com
que no tenien mòbils ni coses d’aquestes no és podien comunicar.
Però en una festa major es van escapar i es
van trobar. Els pares els van enganxar i tothom s’estava barallant. Els dos
nens és van posar a plorar i la gent és va adonar que tots som iguals. I d’aquesta
festa en van anomenar: La nit del Tararot.
David Pedrós Gámez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies. El teu comentari es publicarà quan s'hagi valorat.